Col·legi Maristes Champagnat

Que entre exàmens, projectes, deures i treballs tinguéssim l’opció de prendre’ns una setmana de descans i viure una nova vida allunyats de l’atabalamenta que a principi de maig els alumnes d’alesores 1r de batxillerat portàvem a sobre va ser tot un privilegi que, sens dubte, mai oblidarem.

A l’arribar a Virum, centenars de mirades natives ens apuntaven i escodrinyaven amb curiositat, mirant-nos com el que érem: uns forasters. Però mica en mica vam anar espolsant-nos la vergonya per poder mostrar la millor part de nosaltres i, a través de senzilles dinàmiques, començar a establir vincles amb els danesos.

Vam al·lucinar amb la grandària de l’escola i la varietat d’aules que tenia. Tothom ens rebia amb un somriure i s’interessaven per nosaltres. Érem el centre d’atenció i, encara que fos estrany, ho gaudíem.

El paisatge era totalment oposat al de Badalona. Carrers sense trànsit, grans espais per esvair-se i cases més grans però menys atapeïdes. En aquest món vam haver de fer noves amigues: les bicicletes. Tot el dia pedalejant a munt i avall mentre ens adaptàvem a la més tranquil·la vida dels nostres companys. Ells també tenien deures, projectes, i feien un horari similar al nostre, no obstant, se sentia diferent.

Tot i que vam fer un gran paper com a turistes per Copenhagen — visitant museus, coneixent la història dels edificis, participant en tallers, comprant i fent moltes, moltes fotos —, el que més recordarem seran les estones en què ens trobàvem tot el grup després del cole i passàvem la tarda plegats al jardí d’alguna casa xerrant, jugant i intercanviant cultures. Els danesos no paraven de fer menció a l’estupend temps que feia a Dinamarca aquella meravellosa setmana. I és cert, aquell sol de mitja tarda que il·luminava els contorns de les siluetes daurades i precedia la fresca nit era inigualable.

L’hospitalitat i simpatia dels danesos feia que ens sentissim com a la nostra llar. Estàvem en una altra dimensió. Va ser dur haver d’acceptar que havíem de marxar, tot just ens estàvem acostumant a la vida danesa.

I, just al començar 2n de batxillerat, al cap d’una llarga espera, tornàvem a trobar-nos amb els nostres estimats amfitrions, però ara com a convidats. A alguns de nosaltres se’ns havia oxidat l’anglès de no practicar-lo, però, al no ser desconeguts els estrangers que ens visitaven, de seguida vam agafar el fil i ens vam posar al dia.

El nostre objectiu era que visquessin la millor estada possible i poder oferir-los un tastet de la nostra ciutat i dels nostres hàbits. Va ser sorprenent que admiressin la manera que tenim de fer les coses i que es conformessin amb els petits detalls del nostre dia a dia. Tots ells van enamorar-se de les guinguetes i la zona marítima, i van ser capaços de resistir les animades nits de cap de setmana espanyoles. Al que no van adaptar-se, malauradament, va ser a les, per ells, impuntuals hores de menjar i dormir.

Retrobar-nos després de les classes dies en què els espanyols anàvem a l’escola i els danesos visitaven Barcelona i veure’ls amb un somriure a la cara era una sensació meravellosa. El sol va permetre’ns banyar-nos a la platja, i la pluja va complicar-nos el vespre de divendres. Però, més enllà del clima, l’important és que estaven gaudint.

Hem d’agrair infinitament el Maximo Asensio. Va convidar-nos a tots a casa seva i, amb la col·laboració dels alumnes espanyols, va muntar una barbacoa que estava per llepar-se’n els dits. Piscina, cartes, menjar (i repetir), converses i un DJ (el propi Maximo) amb un gran talent. Una festa que no té res a envejar a les parties in the USA.

Jo crec que ningú pensava que en dues setmanes seríem capaços de compartir tants sentiments i estones fabuloses amb els danesos. I encara menys que acabaríem establint amistats amb uns joves que viuen tan lluny, que no parlen (però practiquen) la nostra llengua, que no tenen Whatsapp, que tenen un paisatge completament diferent al nostre, que sopen a les sis de la tarda però que, alhora, són tan semblants a nosaltres.

Desafortunadament, com bé sabem, tot allò bo s’acaba i, per molt mal que ens fes, va arribar l’hora del comiat. Abraçades tendres i els últims somriures sincers. Però, tot i que érem conscients que a partir d’aquell moment començarien a separar-nos quilòmetres i quilòmetres de terra entre els dos grups d’alumnes, sabíem que aquesta experiència ens seguiria unint a tots com si fóssim un únic grup, i ho seguirà fent per sempre, perquè dubto que cap de nosaltres pugui oblidar els irrepetibles moments i sensacionals amistats que ens ha regalat aquesta màgica experiència.

I estic segur que ens tornarem a trobar.

Roger Morales - Alumne 2n Batxillerat